dimarts, 12 de maig de 2009

Capítol 02 ·· Els veïns de l’escala (fragment)

L’immoble del carrer Pere IV número 416 era un edifici amb dues botigues a la part baixa: la farmàcia i el forn. I, entremig de les dues, el portal de l’escala que duia als quatre pisos que tenia d’alçada. Arran de carrer, sota l’escala, hi havia la porteria, un habitacle immund on vivien la portera, la senyora Antonieta, i les seves filles, dues noies entre divuit i vint-i-cinc anys. Per descriure la classe de vida que duien aquelles dones cal fer un gran exercici de retrospecció i situar-se en el temps i el lloc als quals ens referim. En certa manera nosaltres i elles teníem el mateix estatus social, si tenim en compte que la finestra de l’habitació dels meus pares donava a l’escala, just al costat de l’entrada de la porteria, on cada dia s’hi succeïa un drama minúscul, miserable, amb pudor de cols i alls fregits. Les dues noies anaven vestides amb robes «apretades», faldilles molt curtes i sabates topolino. I duien els llavis i les ungles molt pintats, i tenien els cabells de color castany fosc. 
Sortien de la porteria a les cinc de la tarda i no tornaven en tota la nit. I en algun moment les veïnes de l’escala deien: 
—Ah, no ho saps? La petita de la portera ha tingut una criatura… 
Durant un temps veies el nadó a la falda de la portera, quan la filla sortia a mitja tarda cap al carrer. La meva mare, la Maria, que era compassiva, li portava roba i menjar. Al cap d’un parell d’anys, la criatura desapareixia i no en sabies res més. Un dia li vaig preguntar a la portera: 
—Senyora portera, on és el Juanito, que no el veig? 
I ella em va contestar: 
—Saps què, Maria Rosa? És amb els seus avis paterns que viuen a Granollers. Perquè el seu pare és a la presó. 
—Ah, «bueno» —vaig dir jo. 
Així hi varen passar dues criatures. Ningú va esbrinar mai què se n’havia fet d’aquells nens. Porca misèria… A la nit, alguna vegada, sentia aldarulls i crits de policia que entraven a la porteria i se n’emportaven les filles i els homes que estaven amb elles. Sense saber massa per què, sentia una pena immensa envers aquella gent, hi intuïa una pobresa que no sabia descriure. La portera només feia que dir: 
—Pobreta de mi… Pobreta de mi… 
Al primer pis hi vivia la senyora Lola, tot un personatge. També hi tenia la perruqueria. En el seu establiment ajuntava i coordinava tots els caps, mai millor dit, de les senyores del barri. No és que fos xafardera, sinó que simplement s’assabentava de tot. Com que la perruqueria era al primer pis i donava a unes grans balconades, tenia una bona perspectiva de tot aquell que entrava i sortia de les portes del veïnat, de qui passava pel davant de la casa i del que succeïa pel barri. No se sabia si era d’esquerres o de dretes, per això tothom s’hi sentia bé. 
Era casada amb un home que treballava a les oficines, ella deia, de la «Marítima i terrestre», i això, a mi, em sonava com una cosa molt important. Però no tenien fills. Era d’estatura regular i no feia gaire honor al seu ofici, perquè duia uns cabells de color panotxa esfereïts i cremats com si els hagués passat l’electricitat.
En canvi, deien que era tan bona perruquera. Feia uns pentinats a la moda, amb «remanguero» i bucle al davant, «ondes» a l’aigua al darrere, o permanent amb rissos i tirabuixons, i grans monyos que donaven a les senyores un aire elegant i esvelt. A qui volgués anar a arreglar-se, la senyora Lola li donava hora, que anotava en una llibreta plena de taques de tint i d’olis. 
Mentre eren a la perruqueria, amb els cabells empastifats de tint o amb els tubs de la permanent en calent enganxats amb unes gomes a un artefacte que semblava més una màquina de torturar que no pas un estri de bellesa, a les dones se’ls deslligava la llengua i explicaven tot el que duien al pap. Tant allò seu com el que feia referència a les veïnes i amigues. Quan la meva mare havia d’anar a la perruqueria, jo feia per assabentar-me’n i no m’ho deixava perdre mai. M’asseia en un racó i escoltava fascinada tot el que es deia. Va ser un gran aprenentatge per a la vida. Aviat vaig comprovar que les persones que es diuen amigues no sempre són lleials, ni les persones enemigues sempre et traeixen. La perruquera, la senyora Lola, anava fent la seva feina, assentint o negant segons la circumstància o la senyora a qui estava atenent. 
—Oh, senyora Pepita! Que bé que li queda. Miri quina «onda» que li he fet! Que s’ho veu? Sembla la Greta Garbo a la pel·lícula «Sombras del pasado»! 
—Vol dir? Vol dir, Lola? 
—Sí, ja ho veurà com al seu marit li agradarà molt. 
Prou sabia la perruquera que no era per al seu marit per a qui la senyora Pepita es feia l’«onda» amb «ramanguero» que tan bé li esqueia!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada