dijous, 24 de desembre de 2009

La nostra editorial ha estat seleccionada per formar part de l'exposició "Petits editors, grans llibres", que organitza el FAD i que es podrà visitar fins al 22 de gener a la Plaça dels Àngels 5-6 de Barcelona.

El llibre de la Maria Rosa Casanovas comparteix espai amb molts altres petits grans llibres de 101 editorials de tot el país. Us convidem a visitar l'exposició, hi descobrireu meravelles.

Trobareu més informació sobre la mostra a http://petitseditors.wordpress.com/.
Estigueu al cas, perquè la mostra itinerarà per biblioteques i s'organitzen tallers relacionats amb el món de l'edició.

Al FAD i a les persones que han treballat en una exposició que dóna visibilitat a la tasca dels petits editors: gràcies i felicitats per la iniciativa.

dimarts, 12 de maig de 2009

Els veïns de l'escala



Aquí veiem els pares (2n i 3r esq.), la Maria de l’oxígeno i, a la punta, el Sr. Fitó. Asseguts, el Carles a la falda, la Júlia al mig i jo al final (Maria Rosa Casanovas)

Capítol 02 ·· Els veïns de l’escala (fragment)

L’immoble del carrer Pere IV número 416 era un edifici amb dues botigues a la part baixa: la farmàcia i el forn. I, entremig de les dues, el portal de l’escala que duia als quatre pisos que tenia d’alçada. Arran de carrer, sota l’escala, hi havia la porteria, un habitacle immund on vivien la portera, la senyora Antonieta, i les seves filles, dues noies entre divuit i vint-i-cinc anys. Per descriure la classe de vida que duien aquelles dones cal fer un gran exercici de retrospecció i situar-se en el temps i el lloc als quals ens referim. En certa manera nosaltres i elles teníem el mateix estatus social, si tenim en compte que la finestra de l’habitació dels meus pares donava a l’escala, just al costat de l’entrada de la porteria, on cada dia s’hi succeïa un drama minúscul, miserable, amb pudor de cols i alls fregits. Les dues noies anaven vestides amb robes «apretades», faldilles molt curtes i sabates topolino. I duien els llavis i les ungles molt pintats, i tenien els cabells de color castany fosc. 
Sortien de la porteria a les cinc de la tarda i no tornaven en tota la nit. I en algun moment les veïnes de l’escala deien: 
—Ah, no ho saps? La petita de la portera ha tingut una criatura… 
Durant un temps veies el nadó a la falda de la portera, quan la filla sortia a mitja tarda cap al carrer. La meva mare, la Maria, que era compassiva, li portava roba i menjar. Al cap d’un parell d’anys, la criatura desapareixia i no en sabies res més. Un dia li vaig preguntar a la portera: 
—Senyora portera, on és el Juanito, que no el veig? 
I ella em va contestar: 
—Saps què, Maria Rosa? És amb els seus avis paterns que viuen a Granollers. Perquè el seu pare és a la presó. 
—Ah, «bueno» —vaig dir jo. 
Així hi varen passar dues criatures. Ningú va esbrinar mai què se n’havia fet d’aquells nens. Porca misèria… A la nit, alguna vegada, sentia aldarulls i crits de policia que entraven a la porteria i se n’emportaven les filles i els homes que estaven amb elles. Sense saber massa per què, sentia una pena immensa envers aquella gent, hi intuïa una pobresa que no sabia descriure. La portera només feia que dir: 
—Pobreta de mi… Pobreta de mi… 
Al primer pis hi vivia la senyora Lola, tot un personatge. També hi tenia la perruqueria. En el seu establiment ajuntava i coordinava tots els caps, mai millor dit, de les senyores del barri. No és que fos xafardera, sinó que simplement s’assabentava de tot. Com que la perruqueria era al primer pis i donava a unes grans balconades, tenia una bona perspectiva de tot aquell que entrava i sortia de les portes del veïnat, de qui passava pel davant de la casa i del que succeïa pel barri. No se sabia si era d’esquerres o de dretes, per això tothom s’hi sentia bé. 
Era casada amb un home que treballava a les oficines, ella deia, de la «Marítima i terrestre», i això, a mi, em sonava com una cosa molt important. Però no tenien fills. Era d’estatura regular i no feia gaire honor al seu ofici, perquè duia uns cabells de color panotxa esfereïts i cremats com si els hagués passat l’electricitat.
En canvi, deien que era tan bona perruquera. Feia uns pentinats a la moda, amb «remanguero» i bucle al davant, «ondes» a l’aigua al darrere, o permanent amb rissos i tirabuixons, i grans monyos que donaven a les senyores un aire elegant i esvelt. A qui volgués anar a arreglar-se, la senyora Lola li donava hora, que anotava en una llibreta plena de taques de tint i d’olis. 
Mentre eren a la perruqueria, amb els cabells empastifats de tint o amb els tubs de la permanent en calent enganxats amb unes gomes a un artefacte que semblava més una màquina de torturar que no pas un estri de bellesa, a les dones se’ls deslligava la llengua i explicaven tot el que duien al pap. Tant allò seu com el que feia referència a les veïnes i amigues. Quan la meva mare havia d’anar a la perruqueria, jo feia per assabentar-me’n i no m’ho deixava perdre mai. M’asseia en un racó i escoltava fascinada tot el que es deia. Va ser un gran aprenentatge per a la vida. Aviat vaig comprovar que les persones que es diuen amigues no sempre són lleials, ni les persones enemigues sempre et traeixen. La perruquera, la senyora Lola, anava fent la seva feina, assentint o negant segons la circumstància o la senyora a qui estava atenent. 
—Oh, senyora Pepita! Que bé que li queda. Miri quina «onda» que li he fet! Que s’ho veu? Sembla la Greta Garbo a la pel·lícula «Sombras del pasado»! 
—Vol dir? Vol dir, Lola? 
—Sí, ja ho veurà com al seu marit li agradarà molt. 
Prou sabia la perruquera que no era per al seu marit per a qui la senyora Pepita es feia l’«onda» amb «ramanguero» que tan bé li esqueia!

dimarts, 21 d’abril de 2009

Dia de Sant Jordi

El dia 23 d'abril en Jep va signar exemplars a la parada de la llibreria ETC del Poblenou de Barcelona . Gràcies als que vau venir-hi!

divendres, 27 de febrer de 2009

Primer capítol del llibre Pere IV, 416. Farmàcia / postals de postguerra

Vaig néixer en aquesta adreça, al Poblenou de Barcelona, un calorós 13 de juliol de 1934, dos anys abans d’esclatar la Guerra Civil. Aquí vaig veure per primera vegada la llum i m’hi sento fortament vinculada. Tinc 74 anys i des dels dotze que en sóc fora, però no he deixat mai de sentir que pertanyo a aquest lloc i que els meus orígens són aquí.
És pràcticament impossible que hi torni i per això em decideixo a posar per escrit la meva memòria: per retornar, ni que tan sols sigui amb el record, a la meva llar primera i així no perdre la identitat, tal com diu Raimon en la seva cançó.
La farmàcia ocupava part d’un edifici en què hi havia, a més, un forn de pa i una portalada d’accés a l’immoble, que constava de dos locals de negoci a la planta baixa i quatre plantes d’habitatges. Cada planta tenia dos pisos per replà i la porteria ocupava el que podríem considerar sotaescala. El forn feia xamfrà amb el carrer Selva de Mar, que en aquells temps no estava pavimentat. La farmàcia limitava amb una casa de pagès, cal Fitó, que es dedicava al cultiu de plantes i llavors. Dues cruïlles cap al sud, hi havia les cotxeres dels tramvies.
Jo era la menuda de la família, constituïda pel pare, la mare i dues filles. Els meus pares, malgrat ser molt joves, havien aconseguit crear-se un lloc dintre d’aquella societat treballadora i noble del Poblenou. No tinc cap record del temps d’abans de la guerra, però sí que sé que els pares, per la nostra seguretat, es varen refugiar a Monistrol de Montserrat. El pare era mestre d’escola i va obtenir una plaça abans de ser cridat a files; quan això va succeir, al poble vam quedar la mare i les dues filletes. La mare, que també era mestra, va exercir mentre li va ser possible, perquè aquella zona va ser molt castigada pels bombardejos. Però aquesta és una altra història.
Després del llarg i dolorós període de la Guerra vàrem tornar a «casa nostra», a la farmàcia del carrer Pere IV, número 416, del Poblenou de Barcelona. Tornàrem pobres i malalts, però disposats a refer la vida que havia quedat truncada aquell 18 de juliol de 1936.
El pare era a la presó de Montjuïc a causa del que anomenaven «la depuración», ja que ell era oficial de l’exèrcit republicà. La mare estava embarassada i a més tenia el tifus, i se’n cuidaven les seves germanes grans. Al cap de poc temps va donar a llum una nena que va morir a les poques hores de vida. Per enterrar-la dignament es varen vendre les joies. Al pare el deixaren sortir de la presó per assistir a l’enterrament de la filla, sota paraula d’honor de tornar abans de les set de la tarda.
A la nena l’enterraren al cementiri de Montjuïc al nínxol familiar. Aquell dia em varen posar el vestit més acceptable que tenia, mentre em deien que la mare havia tingut una germaneta, però que com que era molt petita se n’havia anat al cel.

Si voleu continuar llegint, cliqueu el link.

divendres, 20 de febrer de 2009

Presentacions

La presentació a Barcelona serà:

Dia: 5 de març de 2009
Hora: 19 h
Lloc: BARCELONA - Centre Cívic Can Felipa.
C. Pallars, 277
08005 Barcelona
tel, 93 265 3840
Metro Poblenou (Línia 4)
Bus 36, 42, 71, 92


La presentació a Igualada serà:

Dia: 19 de març de 2009
Hora: 20 h
Lloc: IGUALADA - Ateneu Igualadí (Sala de socis)
C. Sant Pau, 9

"Barcelona sota el franquisme"

Maria Rosa Casanovas va participar en el programa "Barcelona sota el franquisme".
Cliqueu l'enllaç per veure-la!

http://es.youtube.com/watch?v=0c6HrQRpxec

L’autora: Maria Rosa Casanovas i Palop


Nascuda al Poblenou de Barcelona el 1934, Maria Rosa Casanovas va deixar el barri de la seva infantesa quan tenia dotze anys, per anar a viure a Castellolí, un poblet de l’Anoia. Més tard, va casar-se a Igualada on va tenir tres fills i on treballava de llevadora. No va tornar mai al Poblenou, però un dia va començar a escriure els records d’una època que conservava en la seva memòria amb especial estimació. Volia explicar-ho als fills, als néts, treure de l’oblit unes experiències que havien marcat la seva vida i un temps, la postguerra, que va marcar tota una generació. Més endavant, amb l’ajuda de Jep Jorba, el seu nét, va decidir donar a aquells escrits dispersos forma de llibre, que finalment ha estat publicat. Maria Rosa Casanovas va morir el setembre de 2008, quan el llibre estava en ple procés editorial.


dimarts, 13 de gener de 2009

Diuen els editors:

"Haurem aconseguit el nostre objectiu si aquestes pàgines serveixen per pal·liar lleument l'oblit d'unes circumstàncies que van marcar la vida dels nostres pares, dels nostres avis, i que avui, immersos en una aparent riquesa i un consumisme irreflexiu, es poden fer difícils d'imaginar."

Com és el llibre?




Aquesta és la coberta del llibre, que ha estat dissenyat per Pilar Gorriz i Dani Rubio. 
Ja és a la vostra llibreria!