Vaig néixer en aquesta adreça, al Poblenou de Barcelona, un calorós 13 de juliol de 1934, dos anys abans d’esclatar la Guerra Civil. Aquí vaig veure per primera vegada la llum i m’hi sento fortament vinculada. Tinc 74 anys i des dels dotze que en sóc fora, però no he deixat mai de sentir que pertanyo a aquest lloc i que els meus orígens són aquí.
És pràcticament impossible que hi torni i per això em decideixo a posar per escrit la meva memòria: per retornar, ni que tan sols sigui amb el record, a la meva llar primera i així no perdre la identitat, tal com diu Raimon en la seva cançó.
És pràcticament impossible que hi torni i per això em decideixo a posar per escrit la meva memòria: per retornar, ni que tan sols sigui amb el record, a la meva llar primera i així no perdre la identitat, tal com diu Raimon en la seva cançó.
La farmàcia ocupava part d’un edifici en què hi havia, a més, un forn de pa i una portalada d’accés a l’immoble, que constava de dos locals de negoci a la planta baixa i quatre plantes d’habitatges. Cada planta tenia dos pisos per replà i la porteria ocupava el que podríem considerar sotaescala. El forn feia xamfrà amb el carrer Selva de Mar, que en aquells temps no estava pavimentat. La farmàcia limitava amb una casa de pagès, cal Fitó, que es dedicava al cultiu de plantes i llavors. Dues cruïlles cap al sud, hi havia les cotxeres dels tramvies.
Jo era la menuda de la família, constituïda pel pare, la mare i dues filles. Els meus pares, malgrat ser molt joves, havien aconseguit crear-se un lloc dintre d’aquella societat treballadora i noble del Poblenou. No tinc cap record del temps d’abans de la guerra, però sí que sé que els pares, per la nostra seguretat, es varen refugiar a Monistrol de Montserrat. El pare era mestre d’escola i va obtenir una plaça abans de ser cridat a files; quan això va succeir, al poble vam quedar la mare i les dues filletes. La mare, que també era mestra, va exercir mentre li va ser possible, perquè aquella zona va ser molt castigada pels bombardejos. Però aquesta és una altra història.
Després del llarg i dolorós període de la Guerra vàrem tornar a «casa nostra», a la farmàcia del carrer Pere IV, número 416, del Poblenou de Barcelona. Tornàrem pobres i malalts, però disposats a refer la vida que havia quedat truncada aquell 18 de juliol de 1936.
Després del llarg i dolorós període de la Guerra vàrem tornar a «casa nostra», a la farmàcia del carrer Pere IV, número 416, del Poblenou de Barcelona. Tornàrem pobres i malalts, però disposats a refer la vida que havia quedat truncada aquell 18 de juliol de 1936.
El pare era a la presó de Montjuïc a causa del que anomenaven «la depuración», ja que ell era oficial de l’exèrcit republicà. La mare estava embarassada i a més tenia el tifus, i se’n cuidaven les seves germanes grans. Al cap de poc temps va donar a llum una nena que va morir a les poques hores de vida. Per enterrar-la dignament es varen vendre les joies. Al pare el deixaren sortir de la presó per assistir a l’enterrament de la filla, sota paraula d’honor de tornar abans de les set de la tarda.
A la nena l’enterraren al cementiri de Montjuïc al nínxol familiar. Aquell dia em varen posar el vestit més acceptable que tenia, mentre em deien que la mare havia tingut una germaneta, però que com que era molt petita se n’havia anat al cel.
A la nena l’enterraren al cementiri de Montjuïc al nínxol familiar. Aquell dia em varen posar el vestit més acceptable que tenia, mentre em deien que la mare havia tingut una germaneta, però que com que era molt petita se n’havia anat al cel.
Si voleu continuar llegint, cliqueu el link.
